Després de la lectura del pedagog Manuel Segua, m’ha
cridat l’atenció quan esmenta que fa l’ús de la teràpia cognitiva amb
adolescents en estat de depressió, quan es diuen a sí mateixos que no serveixen
per a res, que no fan res bé. Ell els proposa que per a cada mal pensament que
en pensin un de vió per eliminar-lo. Bé doncs, jo sense saber el nom d’aquesta
teràpia a finals d’aquest trimestre la vaig estar utilitzant amb una alumna de
sisè que té molts problemes d’aprenentatge, amb la seva família que està
decebuda de la filla que tenen i, amb l’actitud que envers a ella només fa que
augmenti la seva baixa autoestima i ansietat.
Un altre dels aspectes a tenir en compte quant fa
esment dels diferents comportament segons les edats, veiem que a la societat en
general, ens tracten com a nens de set anys. Moltes vegades som perseguits per
el càstig davant de qualsevol infracció, ja sigui per saltar-nos un stop amb el
cotxe o pujar al transport públic sense pagar el bitllet.
En el que estic totalment d’acord és en que cada
vegada més som més individualistes i es perd el sentit de justícia. Tothom
sabem que està malament robar i possiblement estem presenciant un robatori al
metro i no ens i enfrontem amb el lladre inclús no es dóna suport a la víctima.
Moltes vegades per por, per no saber com actuar...
En referència al diàleg també hi estic d’acord el
que diu. Moltes vegades els nens no participen d’un diàleg profund amb els seus
pares, de seguida els tallen la conversa, possiblement perquè no tenen temps,
estan cansats... però crec que és molt important comunicar-se i sentir-se
estimat. Aquesta reflexió em recorda al power point que vam veure el primer dia
que explica com es comunica el pare amb el fill i com li transmet la seva
estima.
